Record d'alba
En la densa nit
de lluna apagada,
un rajet de llum
travessa la sala.
— Per què tant fredor? —
jo em demanava.
Bonica és la nit
quan hi ha lluna alçada.
No ho és pas avui,
no ho és pas callada;
que quiet està el mar,
i quieta l’onada:
resposta no obté
l’esguard que demana.
— Per què tant fredor? —
jo em demanava.
Nostàlgia és la mar,
la mar il·luminada
pel cant de la nit
quan hi ha lluna alçada.
Callada, la mar
és aigua estancada.
Callada: pateix
la trista mirada.
— Per què tant fredor? —
jo em demanava.
Angoixa és la nit
de lluna callada,
callat és l’oblit
del cant la paraula.
És muda la nit,
ai!, pobra mirada,
que neix de l’oblit
la crua distància.
— Per què tant fredor? —
jo em demanava.
Potser hi ha un sentit
en cada paraula,
mes tot és avui
paraula callada.
No queden ja estels,
sols vida apagada,
sols queda un esguard,
sols una mirada.
— Per què tant fredor? —
jo em demanava.
Temps ha que la nit
no neix encantada,
temps ha que l’oblit
floreix a trenc d’alba:
floreix com el mal,
floreix com recança
d’un cant que serà
un cant que s’acaba.
— Per què tant fredor? —
jo em demanava.
— Raig descolorit,
mirada angoixada,
per què estàs patint,
per què, lluna clara?
— Patesc pel matí,
ai!, trista és l’albada,
que porta l’oblit
la seva arribada.
