Rei de l'inframon
Home que claves les mans a la carn de marbre,
home que ignores el crit del fàstic visceral,
un rei de l’inframon coronat de narcisos
i un casc que et torna invisible als ulls dels magistrats.
Què en farem de tu, què en farem de tu,
si el teu seguici de gossos et guarda les portes de casa?
Què en farem del món, què en farem del món,
si encara ens demanen que protegim la teva cara?
A tu t’és igual que ella no tingui primaveres,
que l’estiu se li tornés glaçat.
A tu t’és igual, que sa mare, com la bona Ceres,
els colors l’ajudi a retrobar.
Home que habites al Tàrtar més fred i temible,
home que portes un carro de negres cavalls,
i creus que totes hauríem d’adorar el teu ceptre,
per tu les dones no som més que dòcils vassalls.
Què en farem de tu, què en farem de tu…
Home que claves les mans a la carn de marbre,
home que ignores el crit del fàstic visceral,
si el nostre món ha estat fràgil per condemnar-te
que a dins del cor et ressoni el judici final.
Writer/s: Emília Rovira Alegre
