Stereophònics
Eren setmanes avorrides, anys cinquanta. Els dies de més juerga eren en Setmana Santa: tanta precaució, tant de pecat, fer manetes pels horts, sempre amagats. Mr. Marshall ja havia arribat, pocs anaven a la universitat, a la ràdio sonava Antonio Machín, Angelitos negros, you know what I mean. Diumenges a missa robàvem el vi, muntàvem el guateque en aquell molí, a-uan ba buluba de tutti frutti. Sonava Little Richard i sonava Chuk Berry. Aquell disc de vinil, aquella revolució, aquell so tan especial, aquella cançó. Sonido estereofónico –qui collons sabia què era això?–. Una nova dimensió, un so espacial, el final dels dies del monoaural. Sonaven instruments pels dos canals, esquerra i dreta en diferents senyals. La gent tornant-se loca amb la boca oberta, tocadiscos cremaven, sonava l’alerta, ja no cabíem més no tancava la porta, aquell punxadiscos necessitava escolta. Soltàvem el tema, començàvem a flipar, escoltàvem el baix, quasi el podíem tocar: el teclista sonava assegut al teu costat, trompetes t’envoltaven i et feien volar. D’un costat a l’altre sonava l’orquestra, recorde aquella festa com una obra mestra. No existien els tripis ni sabíem fumar, col·locats per la música ningú se’n volia anar. Posa-la de nou, dóna-li al repeat, aquell va ser l’últim crit tecnològic. És un secret a veus i mai ho he dit: va ser aquesta la veu que sonava en el hit. No puc treure el pit en aquesta història, no sóc un mite en la oratoria però si et pregunten fes memòria, perquè stereofònics sona a glòria.
Ara stereofònics en clubs en ràdios, en teles i en estadis. Tu no em creus i creus que no és serio: BlackFang va sonar al primer tema Stereo. Ara stereofònics en clubs i ràdios, en teles i estadis; tu no em creus i creus que no és serio: Bernat Fayos va sonar al primer tema Stereo.
