Taronja borda
Tot va començar amb un parell de gotes distretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l’aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé. Aquesta setmana tampoc, i l’aixeta que cada dia perdia més, i el soroll de l’aigua sobre els plats bruts, que em va començar a semblar que feria una mica, amb un clonc orgullós sobre la vaixella indefensa, i jo preocupada. Perquè era càndida, jo, i vaig córrer a collar-la bé, potser si hi poses una goma nova ho arreglaràs, no t’hi caldrà pensar més, i els meus dits, petits, una mica freds i una mica insegurs, desenroscant la vàlvula, tractant les pecetes amb cura, netejant, treu aquesta brutícia, les ungles minucioses gratant amb insistència, col·loca-hi la goma nova, d’un blanc impecable, que la vella fa molts anys que és vella i ja va carregada de grinyols. La cuina era neta, com sempre, i jo em vaig mirar l’obra feta, tranquil·la mentre m’eixugava les mans amb un parrac: tot anirà bé, has fet les coses amb cura, esforçadament. Però arribaven els vespres i tu, de lluny estant, em posaves un tub de silenci a l’orella: té, escolta. Veus com no se sent res? Però jo la sentia, forta com mai, la remor. De debò que no hi ha cap fressa?, feia jo, i tu ferm que no i amb una engruna de ràbia, una engruna, només, que et lluïa fugaç als ulls com lluïa l’aigua fent-se gota a la punta de l’aixeta. I jo compungida, compungida i una mica obtusa del cap, que sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap. I com que tu eres llest i, de lluny estant, amb un gest sec de les mans em deies silenci, jo et creia i em deia que tot plegat érem jo i la meva dèria, que el fèiem, el sorollet. Insolent. Mala dona. Mentidera, mentidera, mentidera, tres cops mentidera que et fan taronja borda, em deia. I em ficava amb ràbia el bastonet a les orelles: calla, cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa.
