Trista esperança
Quan desperti d'aquest somni
on no em calgui més patir,
quan abandoni aquest camí
que no portava enlloc, enlloc!
Cansat de ser invisible
als ulls del món,
no m'acostumo a entendre
què hi faig aquí tant sol
Si tot això s'acaba
perquè no hi ha res que em mou,
penso enfonsar-me.
Ja noto l'aigua al coll.
Encaro el destí imminent.
Es respira trista esperança.
Estenc la mà,
no arribo a la corda.
Cauré en un son profund,
no noto els peus a terra,
el fred m'abraça.
Cansat de les penombres,
sense la llum del sol.
Lligat sempre dels turmells,
ara m'escanya el coll.
Cavant la meva tomba
al fons del teu cor,
ja no et guardo,
no et guardo cap rancor.
Mor, mor la trista esperança.
Mor, mor la trista esperança.
Fort, com el cor que batega,
són cadascun dels seus passos,
és la mort que s'acosta,
és la llum que s'apaga.
Mort
