Un molí cansat
Tinc els colzes plens de rovell
I les plantes dels peus humides,
Tristes, com un cor
Fet miques.
Les poques bigues que em mantenen dempeus
Estan plenes de ferides
Que es queixen
Mig adormides.
La primavera em fa recordar
Quan jo era algú
I sabia per a què servia.
La primavera fa tornar a girar
La meva roda que enyora el gra
I que ningú veu,
Tret del moixó
Que em fa companyia.
El sol brilla sense remordiments
I l’aigua és tan orgullosa.
Mentre els amants s’aixopluguin en mi
encara em quedarà vida.
Vida,
Vida,
Veuré el mar alguna dia?
I quan tot em deixi de fer mal,
Ja ens trobarem riu avall
.
Soc qui trenca l’aire.
Soc aire.
Soc qui trenca l’aire.
Soc aire
Writer/s: Miquel Vilella
