Un sofà a la platja d'en Goixa
En els confins
d'un vell sofà
ric de mudances
de què em desfaig
per evident
falta d'espai
he despertat
unes "caniques"
que hivernaven
amb tres pessetes
un bolígraf
i uns tiquets.
Em ve el perfum
del magatzem
de torrefactes
i el sorollet
dels ous batuts
en Duralex
tot cavalcant
barana avall
amb roba neta
pujant després
de tres en tres -brut-
els graons.
Vine-te'n amb mi...
No més promeses
Només vull que torne a casa
Aquell xiquet que un dia vaig ser
Perquè m'ensenye
a parlar amb la veu nova
de cada por que duc a dins
A on van a morir les esperances quan l’evidència et dóna l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat, la sinceritat és la cara d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.
La solitud és una platja deserta, els trens que deixant un fil prim i allargat d’amargor.
I el sofà, el vell sofà d'en Feliu segueix aquí, com sempre, cuidant-nos, i l'amor? Què és l'amor? L'amor és un present sense cap conjugació.
No més promeses
Només vull que torne a casa
Aquell desig d'obrir el món
Per desmuntar-lo
I buscar entre les fitxes
Una que porte el
meu color.
En els confins
d'un vell sofà
ric de mudances
a qui sabré
trobar de nou
algun espai
pense guardar
el que continga
a partir d'ara
per retrobar-ho
quan em calga
respirar.
Vine-te'n amb mi.
Writer/s: Feliu Ventura/ David Caño, Feliu Ventura
