Vull parar-me
Vull parar-me,
enfonsar enfonsar els peus al fang,
mentre pintem algun palau.
Recórrer els núvols tu al costat
Respirar-te,
la dansa, paisatges llum i vent.
Amb els símbols dels ocells
que ens diguin com perdre’ns en el temps
Avui s’està tenyint el desert color blau fosc,
el mar comença a recordar-se dels plors
el cel cansat de fer cas, de fer tant cas al dolor
no respondrà si no vol.
Demà descobriré ja la qüestió de la flor,
la solitud que ara acompanya a tothom,
ja només penso en això, un cos tranquil dins del gorg.
Vull parar-me,
enfonsar enfonsar els peus al fang,
mentre pintem algun palau.
Recórrer els núvols tu al costat
Respirar-te,
la dansa, paisatges llum i vent.
Amb els símbols dels ocells
que ens diguin com perdre’ns en el temps
Penso en el mar i en l’amargura,
en abraçar-la ella, la seva seda.
E meu humor de nen molt cansat,
buscant dins de la meva ànima tèbia.
Em costa tant desfer disfressat
la mascara que porto, sempre em bloquejo
al dir les dos paraules vitals, al dir t’estimo.
Infància entre fulles que cauen sobre la font
Tranquil·la fa créixer poemes d’aquells records
