Abans de trobar-te

Enric Hernàez

Abans de trobar-te
no m’agradava el teu nom.
Ara és crit d’esperança,
d’auxili i és oració.
Ets la primera brúixola
que m’insinua un nord,
jo que buscava un oasi
confiant en la meva sort.
Volia trobar un tresor,
i despreciava els records,
feia de l’amor un error,
i ignorava els colors.

Abans de coneixe't ja t’havia dibuixat,
abans de sentir-te ja t’havia escoltat,
abans del primer abans ja hi eres tu.

Abans de trobar-te
trobava excuses per a tot,
fes el que fes,
sempre tenia la raó.
Ara em fa por que el mirall
em digui qui sóc.
I com un conjur al despertar-me
crido el teu nom.
Com si fos un tresor,
desitjant-te record,
arriscant-me a l’error,
esperant els colors.

Abans de trobar-te
no m’agradava el món
i me l’inventava
perquè em feia por la por.
Ara no tinc por, tinc pànic,
pànic de sentir-me sol,
pànic que no em contestis
si dic el teu nom.
D’imaginar-me un tresor,
inventar els records,
oblidar els errors
d’esborrar els colors.