Avui he somiat
Sonava la campana, semblava que ho havíem oblidat.
La vida no era com ara, teníem un món amagat
davall d’un barret de palla, damunt d’una roca gegant
hi havien paraules pintades, deien que no ens faríem grans.
Ni tant tristes ni tant distants,
ni tant correctes ni tant normals...
Que salvaríem el món de les nostres pròpies mans,
amb les nostres pròpies mans!
Avui he somiat que despertava,
que desenterrava els ulls i podia veure encara
cançons escrites als murs
de quan érem nens i jugàvem a estar junts...
I jo ja sé que tot tornarà a ser com voldríem,
tu sempre deies «no sé», que això ja ho trobaríem.
Ben assegudes a la punta d’una estanteria
canviarem tot el que es va escriure un dia.
Que és tant trist i que és tant constant
tot el que passa en el teu voltant...
Jo canviaria aquest joc ni que fos per un instant,
ni que fos per un instant!
Avui he somiat que despertava,
que desenterrava els ulls i podia veure encara
cançons escrites als murs
de quan érem nens i jugàvem a estar junts...
Avui he somiat que despertava,
que desenterrava els ulls i recordava encara
quan érem petits i purs!
Entre l’heura i l’aigua encara estàvem junts...
Encara estàvem junts!
