Ja fa temps
Ja fa temps que he deixat
els mitjons blancs i les trenes
i el barret de col·legiala;
ara porto mitges fines
i els cabells tots a la cara.
Que ningú no em demani
quants anys tinc ara...
Si era millor abans,
això no ho sé pas,
però el temps passa i
digueu-me:
Qui no ha canviat?
Ja fa temps que he deixat
els grans mots que obliguen,
ara visc al moment;
i si dic un – t’estimo! –
és per avui solament.
Que ningú no em demani
de fer un jurament...
Ja fa temps que he deixat
les preguntes inútils
de resposta callada,
he amagat la tristor
al fons de la mirada.
Que ningú no em demani
perquè estic tan cansada...
Writer/s: Guillermina Motta
