Amb tu, cada cop més sol
Tu i jo sense parlar...
Aquí estic, amb tu, cada cop més sol,
sento créixer tot aquest desconcert
de tots dos anxovats en un menjador marronós.
No parlo no. Scusa, pardon...
I quan parles tu és per jutjar-me
i retreure’m la meva desgràcia
Com que ja sé les banalitats que tu vols,
em tanco en mi, cada cop més.
Jo sóc aquell que tenia el Mocambo, un petit bar.
Sempre he estat ignorant
però sóc ben plantat i, a més,
tinc bones maneres, sóc sempre elegant,
i tu que en saps tant
menysprees el meu món i a mi...
I em mires ara amb freda ironia
mentre jo m’espavilo buscant la sortida.
Ets sempre gelosa, gelosa i llunyana tu ets.
I amarga ets, cada cop més...
Avui Il Curatore m’ha ofert un cafè,
eren molt millors els que jo li vaig fer.
Ha somrigut en veure que estava fotut.
I s’ha tancat en ell, cada cop més.
Writer/s: Paolo Conte
