El capellà del poble
En un raconet del
sobre un rústic llit de fusta
sota un místic raig de lluna
jeu el cos d’un home sant.
És el capellà del poble
el pastor de la parròquia
un home de vida sana
casta pura austera humil.
Però ha la malaltia
un càncer que no perdona
ni en aquells que en aquest món
mai no han fet mal a ningú.
Cony pobre home no fumava ni bevia
mai no havia dit ni un taco
sempre amb cara de
tan absort amb la collita de fidels.
Però ara sent una nostàlgia
de lo que no va conèixer
d’una nit boja i lleugera
amb una .
O un de sotana
que fes la vida mundana
una mica més amena
i amb més
molt més morbo
i més passió.
Quan es posa a repassar la biografia
és insulsa i avorrida
és un badall que camina
dintre un claustre solitari
fred i fosc.
Però és que
un home abans de morir
ja no cal que dissimuli
i ell s’aixeca del seu llit
i ell s’arrastra
i amb prou feines
puja al púlpit.
I ara ja no hi ha qui el pari
es descorda la sotana
reivindica el seu orgasme
i maleeix el seu destí.
I no ha perdut la
però l’audiència està sorpresa
ningú es pensava que el cura
tingués un així.
Cony quin té el gitano
quina bèstia
ui! quin mal gust
tal miracle entre les cames
es mereix amb tota pompa
un monument.
No és estrany que les senyores
se’l mirin tan admirades
però ja és tard no hi ha manera
ara és ara, i el mossèn
s’està morint.
Ell sap que no està per trotes
que el temps perdut mai no torna
es desmaia cau al terra
i expira els últims sorolls.
Aquí s’acaba el que es donava
queda el cos fora del mapa
l’esperit va de viatge
pels camins de l’altre món
mai no es pot tenir tot.
Writer/s: Albert Viaplana
