Teranyina
Plou, ens plou i plou
el llit tan ample,
tan buit i tan fred.
La lluna de fa uns dies, plena,
encara ens arriba.
Ones de la constel·lació de cranc
banyen la nostra badia.
Pluja que et plorarà
quan tu ja no hi seràs,
sabor de sal als llavis, inundarem deserts,
cementeris i cendres, em dissolc al mar,
qui sap?
Qui sap?
Plou, ens plou i plou
el vidre d’una finestra,
les meues galtes
arrapades per les llàgrimes.
T’he plorat molt,
molt d’estómac,
no puc amb açò, no.
He arribat fins ací,
massa dur per mi,
massa sensible per tu sóc.
Plou, ens plou i plou
el vidre d’una finestra,
les meues galtes
arrapades per les llàgrimes.
Plou, ens plou i plou
i no és cap ximpleria,
que m’he enamorat
i ara estic pres de bogeria.
Plou, ens plou i plou
llàgrimes pengen de teranyina fina,
cauran, ara o mai.
No m’ho has sabut dir
i al final ho he vist,
ha sigut molt més aspre del previst.
Incendiats:
els bancals, exèrcit de troncs,
terrats, antenes, el meu cap, la llar,
el cor, la pell, parpalls,
ossos i carn.
Plou, ens plou i plou
i no és cap ximpleria,
que m’he enamorat
i ara estic pres de bogeria.
La música va eixint amb l’instrument;
el text, llapissera en mà;
cada dia em faré a no estar al teu costat.
Com ara
cantant faré la cançó,
cantant faré la cançó,
cantant faré la cançó.
Besaré altres llavis, altres sorts,
espígols m’embruixaran de nou,
el seu aroma, qui sap?
M’enamorarà.
Writer/s: Alfons Olmo Boronat
