Al·lèrgia
Cantàvem narrant les històries que el temps no va voler desfer.
La vida buscava sentir en un so, una tradició ancestral.
Natura, que parla i recorda raons, que tot és cosmos i ficció, que cada pedra la tomba un gegant que vol fer seua la ciutat.
Si escoltes, es pot sentir cridar des de la mar als llamps; reclamen la pau d’un cel on només volen els ocells.
Vents i tempestes, escapen, caminen d’esquenes a un bosc, buscant el seu lloc.
Si tots som aigua, escapa’t i sigues com riu fang, cabal perdut.
