A l'entrada d'un estació subterrània...

Pere Vilanova

Escales de cristall a l'andana solar
On passen trens de llum cap a platges obertes
Entre murs transparents i coralls sarmentosos
I ocelles d'ull clarós en brogiment de brancs.
¿Ets tu, blanca en el blanc d'aquesta alba insular,
- Líquid l'esguard, atenta a músiques innates -
Que escrius adéus humits a la forest dels vidres,
Amb semença de nit per a un somni desclòs?
Te'n vas enllà del goig, al ribatge encantat
Amb gegants embriacs a l'espluga gatosa
I falcons dissecats a les roques senyades,
A un mar petjat pels déus en els nocturns furtius.
No puc heure't, dorment, orb de llum i de ment,
Vestit com un infant, sense veu ni bagatge,
Entre tràmecs guardat per hostalers biformes;
Els passaports són vells i sangosos els cors.
T'emportes puigs i rius, i els estanys estel.lars
I fonts en bacs gelius en profundes valises;
Un guaita tenebrós, des del serrat en flames,
Em crida amb noms estranys i em fa que no amb les mans.
Onegen foramurs banderes esquinçades.