La vida a contrapèl
Que en seria, de fàcil, seure amb la claca
i seguir la batuta en picar de mans.
Que en seria, de fàcil, posar-se laca
per no despentinar-se el cor, i dur guants
en remenar la merda que, a la butxaca,
serà adob d’un terreny ric en diamants.
Saber, però, que no t’han fet d’acer
i veure’t sol i fràgil i mortal.
I tanmateix, enllà del desesper,
ser aquell rebel que burxa amb un punyal
l’ull cec de Déu, el sofriment, l’absurd.
Bastir a l’exili el Temps, la Terra, el Cel
i, mentre duri aquest periple curt,
acaronar la vida a contrapèl.
Que en seria, de fàcil, brandar banderes
als estadis i arreu on el nombre és rei,
esborrar pors i dubtes, cridar amb les feres,
fer del pols de la massa l’única llei,
arxivar l’individu entre les quimeres,
fer impossible el gest últim de Hemingway.
Saber, però, que és amb la llibertat
que pagaràs el preu de mai no haver
de decidir, quan hagis delegat
el dret a preguntar el com i el perquè.
Negar que la raó és la multitud,
buscar a la teva nit el teu estel
i, fent dels teus errors llança i escut,
acaronar la vida a contrapèl.
Que en seria, de fàcil, trobar respostes
sempre a punt, al manual dels creients com cal.
Com un nàufrag perdut, arribar a les costes
on sols cal seguir el dogma, abjurar del mal
i, amb els dits de la Fe, arrencar les crostes
que farien de tu un leprós marginal.
Saber, però, que creure exclou pensar,
que la raó també cria rovell.
Desprendre’s del consol d’un Més Enllà
com una serp que perd la inútil pell.
Fer teus els dubtes que et faran humà,
i fins i tot fer teu el toc de gel
que duu per nom angoixa. Despertar
i acaronar la vida a contrapèl.
Que en seria, de fàcil, jeure a la riba
del consum més modern, viure programat
com un gos de Pavlov, segregant saliva
als estímuls que escup la publicitat,
tot feliç de pagar cada lavativa
i anhelant el mateix que vol el ramat.
Saber, però, que qui s’adreça a tots
sempre ho farà al nivell del més cretí.
La hipnosi mata el somni, i fins els mots
perden sentit en un entorn mesquí...
Al teu voltant, els fems colguen el sòl
i al seu damunt s’hi asseu una model:
vet aquí un món on no té lloc qui vol
acaronar la vida a contrapèl.
Writer/s: Miquel Pujadó
