A l'ombra d'un codonyer
Hi ha tantes coses que es poden trobar
que podem comentar, que podríem comptar,
descobrir, imaginar, inventar i tocar
a l’ombra d’un codonyer.
Coses com fulles que floten a l’aire
i s’agafen amb força a les seves branques
com barques dormen lligades al port
un capvespre de llums i maror.
Ombres fugaces planejen per l’herba
d’ocells i d’insectes i alguna avioneta,
paraules maragades que canten els arbres
a l’ombra d’un codonyer
L’univers, precís i seré, l’univers, a l’ombra d’un codonyer.
L’univers, convoca el seu ple, l’univers, a l’ombra d’un codonyer.
Les mil i una possibilitats
que el verd ens ofereix i les poques paraules
que li dediquem, no com els esquimals
per diferenciar tots els blancs.
Un univers que s’entesta a abraçar
dos mons paral.lels que som sempre tu i jo
quan mirem endavant i creiem que al final
tocarem l’horitzó plegats.
La convicció d’estar els dos aïllats
i tenir prou així i no voler-ne abusar
i deixar que els filòsofs, poetes, gurús
ens parlin de felicitat.
L’univers, precís i seré, l’univers, a l’ombra d’un codonyer.
L’univers, convoca el seu ple, l’univers, a l’ombra d’un codonyer.
La sorpresa, l’espurna, la lluna, una ungla,
els jocs de paraules, les lleis newtonianes,
-Recony, quin codony que ens ha caigut al cap!,
i ens desperta d’un somni d’autor.
El teu cap al meu pit, el meu braç al teu cos,
el teu cos ben cenyit, i una mà al meu melic,
quin bonic embolic, el d’uns lletraferits
que no es deixen fer mal per cap mot.
L’univers no precissa més
que dos mons paral.lels a l’ombra d’un codonyer.
