Apnea submarina

Joan Rovira

Ella tornava a casa després d'uns dies al Marroc.
Viatja amb unes babutxes, una motxilla i el mocador .
tot sola espera un tren, s'asseu a un banc de l'estació.
amb la mirada absent, era una tarda de tardor.

De sobte passa un noi pel seu davant caminant lent.
Li dibuixa un somriure però ella resta indiferent.
Torna a passar el noi, torna a mirar-la amablement.
Ara els dos somriuen mentre esperen el seu tren.

Amb un gest, amb uns ulls, amb un somriure
puc canviar, puc sentir, puc ser més lliure.
I de cop s'atura el temps com una apnea submarina
que ens ajuda al dia a dia i dóna màgia a la vida.
I de cop s'atura el món i en un instant tot queda com abans.

Al tercer cop que passa el noi encara riuen més.
No saben com es diuen, ningú encara ha dit res.
Com un estrany amor, com l'amor d'un estrany,
que els ompli d'emoció que els fa més guapos al mirall.

–-

Sense noció del temps, el tren arriba finalment.
La gent es va apropant, les portes s'han obert.
Ell puja al seu vagó i amb la desil·lusió
veu que ella no ha pujat ella te una altra direcció.

Ara, ella torna a casa després d'uns dies al Marroc.
Viatja amb unes babutxes i aquell somriure de record.
Tot sola observa el tren, com s'allunya de l'estació.
amb la mirada absent, era una tarda de tardor.