Askatasuna
Hem tornat a oblidar les barraques
Els xiquets desconsolats.
L’alegria d’un poble que trenca el silenci
De la trista ciutat.
Erem tu i jo sota el cel.
Les estreles semblaven parlar.
Hi havia més que silenci.
Hi havia foscor, soledat.
Al darrere ja queda el passat
Al davant un futur brillant
Les parets ens atrapen però cada volta
Ens fem més i més grans.
Erem tu i jo sota el cel
Un mant fosc ens cobria la pell
Hi havia més que silenci
A les ruïnes d’aquell castell.
Perquè baix les pedres
És per on xafem.
No vull ser més feble,
És allò que em dol.
I és que en les tenebres
On caminarem
Caminem! Caminem!
De sol a sol.
I a la caiguda del sol,
A una sola veu,
Cridarem sense por tot allò que som
I que hem volgut ser.
Històries sense nom,
Aventures per tots els carrers.
Mirades sempre perdudes,
Des de que erem uns xiquets.
