Atàxia
Si tu ets vida, jo viuria sempre amb tu
Si tu ets mort, jo moriria sempre amb tu
Si tens ràbia acumulada, jo també
Perquè tinc ferides i cicatrius dintre meu L’home modern serà destripat
Pels seus semblants embogits i malalts
Fruit de la seva ambició
Quantes majories enganyades tan fàcilment
Cal que destruim i sortim de l’engany I deixar de veure’ns projectats en un futur
Prou d’hipocresia i de monstres del passat
Perquè l’únic tresor és a dintre teu I res extern et podrà satisfer si els teus fonaments
Estan podrits i corcats.
