Augur a Esther
A tu, ma vella amiga, que poses en mes mans,
esta petita arqueta que un jorn han de tancar,
de perles i carboncles, topazis i adamants,
el teu mirar fantàstic, el teu parpellejar.
A tu, en primer terme, estos mots adreçar vull,
record, en esta via d´un temps que ja ha passat,
abans no s´amuntegui el venidor recull,
cobrint la roca-mare amb flors de nou esclat.
I al punt de grat em dono a la pueril visió
de l´oreneta aquella que a salt de niu copsí,
llançant l´ala inexperta vers el llunyà horitzó,
des d´on lo mal amara, incògnit, son destí.
Després, una ombra espessa cegà l´ull inatent;
rosecs, angoixes, guerres, avaraven llurs paranys,
i la petita larva d´humanitat absent
restà de nostres hores, i nostre cor i afanys.
Més no fiéssim gaire en el fat mentider,
que fingeix immutables les coses d´aquí baix...
Quan més distrets estàvem, solcà l´obac camper
un raig que ens enlluerna, asclant-lo de biaix.
Est llibre meravella l´endormiscat esperit,
i n´ha esventat, de sobte, la fosca i la quietud,
aclarint com l´albada, despresa de la nit,
el sideral miratge de Dea Joventut.
Dea d´avui que un dia, infant vas emigrar
a un abscondit paratge-estoig segrestador-,
i que a mos ulls retornes d´allà, d´enllà del mar,
a tos vint anys, parada en gràcia i esplendor.
Ets tu per qui els poetes el vers mesuraran,
per qui plasmarà formes i somnis el pinzell,
per qui, a cor, els aires i frondes brunziren,
i esclataran les roses, i cantarà l´ocell.
A to del gran miracle, jo bé voldria, Esther,
de mos fervents desitjos, com paternal augur,
deixar un gra de mirra al fons de l´encenser,
perquè en virtut aromi per sempre ton futur.
