Fumava només amb tu

Miquel Pujadó

Fumava només amb tu:
era un costum, era un ritu.
Quan el recordo, aprofito
per a evocar el teu cos bru.

Tant si ho vols com si no ho vols,
tot el fum de la memòria
dibuixa la nostra història
amb delicats torterols,

un fum que ja s’ha esvaït,
però irrita els ulls encara
i ens planta davant la cara
l’antídot contra l’oblit.

Temps fa temps, la nicotina
envoltava, maternal,
dels nostres mals de queixal
a la nit més cristal·lina.

I, en aquell antre del Gòtic,
o allà on fos el nostre cau,
ens aïllava del sarau
amb el seu abric hipnòtic.

Jo t’oferia tendresa
i tu em donaves tabac,
fins que parava embriac
amb un mínim de cervesa,

sabent que, sols pel caliu
dels teus llavis que bevia,
per moments em convertia
en un fumador passiu.

Participava lleument
del teu càncer de pulmó
que el so de l’encenedor
augurava intermitent.

I aquell “clic” tan especial
I la flaire de benzina
m’eren la millor aspirina
quan la vida em feia mal.

La teva mà en una mà,
amb l’altra manipulava
el cilindre, i desbarrava
tot creient filosofar.

I anaven acumulant-se
dies i errors, anys i enganys.
Creia saber obrir els teus panys,
p’rò tu menaves la dansa,

fins ‘la tarda que em vas fer
fora de la teva vida
amb la indolència avorrida
d’aquell qui buida un cendrer.

No et pensis, no és cap mentida:
avui, ni un sol entrebanc
m’ha impedit entrar a l’estanc
per primer cop a la vida,

imperiós com un jerarca,
no pas per ‘comprar segells
sinó, en un dels meus rampells,
un paquet d’aquella marca,

Sortint del metro Fontana,
sobtadament ha ferit
el silenci de la nit
el plany de la cel·lofana.

He encès una cigarreta
per ‘fumar-me-la al xamfrà
on ens solíem trobar
quan girava aquest planeta

i, trenats amb la fumera,
m’he empassat, ara els teus ulls,
ara el somriure, ara els rulls
de la teva cabellera.

I així he continuat, fins
que amb la glopada darrera
t’he pogut sentir sencera
abrusant-me des de dins.

He deixat caure aleshores
la burilla al terra humit,
i he quedat embadalit
un minut o dues hores

tot mirant sense dir fava
i amb posat de passerell
com aquell puntet vermell
lentament agonitzava.

I, abans que no es dissolgués
la postrema filagarsa,
he cregut veure apagar-se
el meu cor per sempre més.