Avisa'm quan guanyi l'amor
S'han creuat les vides en el lloc dels perdedors,
avui em sento més que mai a l'últim punt de l'estació.
Brindaré amb copes buides per no perdre la raó,
avisa'm quan guanyi l'amor; espero ser habitant del món.
La vida, que m'atrapa damunt d'un tauler d'escacs,
tan sols un moment de descans; missatges, cafè i tabac. Miralls a la cullera i temps que s'apaga al cendrer,
qui entrarà per destrossar-me? Quant em costarà la sort?
Diga'm on serem quan passi el temps i torni el fred,
potser estimant habitacions d'algun hotel al mig del cel. Recordaré dies d'abans i serà trist no pensar en res, que complicat que es fa tornar, i que senzill que és creure en tot.
Potser és l'aeroport buit d'un viatge compartit,
o les cançons que es canten sense ganes.
Potser és només això; quants potsers hi ha en el camí?
A tu et regalo el braç, el sostre de la nit.
T'espero a la plaça, em trobaràs llegint Martí,
et guardaré tardes de Sol, potser també un vaset de vi. Que es gronxin els fantasmes, diga'ls-hi "feu-ho per mi", no hi ha cap més peatge; maleir els nostres botxins.
Potser és aquesta por de quedar sols i seguir aquí, o les portes que se'ns tanquen quan no les provem d'obrir. Potser és només això; quants potsers hi ha en el camí? A tu et regalo el braç, el sostre de la nit.
