Botero

Gracià Pedro

Dins del mar no s'hi pot respirar
i és estrany com t'hi tires de cap.
La imprudència és tan excitant
avançant, negligent me'n sento capaç.

I no entens de què estem parlant,
costa entendre-ho però és que és tan real.
Que cansat que em desperto al matí
intentant fondejar en un punt tan precís.

I oblidem tot el mal que t'he fet.
Realment estimar-nos va bé.
He recordat el gat gegant i obès
observava els petons des d'un angle concret.

Ara intento desenvolupar
Una respiració branquial.
Adaptar-me als teus moviments.
No hi ha escull de corall que em pugui frenar.

Amb el meu balanceig sinuós
Tu t'excites i em trobes tan fort.
M'emboliques i et poses damunt,
Damunt d'aquest cos d'escates, preciós.

Canyes que ens volen pescar
Guiris taronja llampant
Crancs que s'escapen caminant de costat.
I uns nens fent snorkel se'ns queden mirant

Blau i nacre, el mar en calma.
Donar-te forma amb les paraules
Marró i marbre, la pell salvatge.
Et veig exacte en cada imatge.