Branques
Aquesta conversa no s’acaba mai.
He de marxar.
El que escups ja no em sembla tant estrany.
He de fugir. I les nits tant salvatges que no podem recordar. I els incendis que cremaven quan deixàvem córrer el foc.
Et somio dins d’un riu mentre nedes sense roba sota un plugim d’estiu. M’espero.
Els vells paradisos es mengen l’espai que vam somiar.
Ara som dos branques mortes al bosc.
Et somio dins d’un riu mentre nedes sense roba sota un plugim d’estiu. M’espero.
Et somio dins d’un riu amb els cabells a la cara i llum de matinada.
Ningú ens veu.
