Cançó de Josafat
Les campanes quan tritllegen
allà dalt del campanar
se les sent enriolades
enraonant amb la ciutat.
De vegades són com dones
que s’ensenyen tot cantant,
massa alegres de faldilla,
contentes de voleiar.
Pare Sant, ai, vigileu-les,
que en aquesta soledat
no puc fer que siguin santes
amb el que han de contemplar.
Les campanes, enfilades,
les enveja Josafat,
que veuen les Guilleries,
quan el dia és net i clar.
Des del cau jo les somio,
però és pecat enyorar,
fora pares, fora casa,
fora boscos, fora prat.
Dels perills de la memòria
deslliureu-me’n, Pare Sant,
sobretot d’aquella mossa
que encara em fa somiar.
Les campanes són com mascles,
per’xò les conec tan bé
el batall pica i repica,
i no l’has de deixar fer.
Lliga'l curt, bon Josafat,
voga fort, no hi pensis més,
ni en la veta que es deslliga,
o el pèl ros de fa tant temps.
Pare Sant, ai, perdoneu-me,
que a aquest pobre campaner
el record se li extravia,
Domine, libera me!
Les campanes s’esgarrifen
del que veuen pel carrer,
de les dones que arrosseguen
el pecat i el van venent.
Jo les miro, les espio
com ensenyen el braguer
tan a prop de la seu santa
que la flaire en ve al cancell.
¿Per què ens poseu tan a prova
a tota la gent de bé,
Senyor, volent que es refreguin
els prostíbuls i els convents?
Les campanes són guerreres,
les campanes són fidels,
com jo a aquesta santa casa,
com jo a la meva fe.
Jo sóc el gos de Nostramo,
si cal sang, en vessarem,
ja n’he esberlada una clepsa,
n’he enviat un a l’infern.
De la luxúria i la ira
deslliureu-me’n, Pare Etern,
sóc un home curt de pensa,
seré el que em deixeu ser.
Les campanes, quan acaben
allà dalt de repicar
em deixen amb un silenci
a mi sol i els meus pecats.
L'Àngel s'anuncià a Maria,
som els esclaus del Senyor.
Que el vostre Ull, que tot ho mira
sempre em guaiti i faci por.
Amen.
