Cançó per a 2 guitarres i un amor
Àvids de Joan Fuster. I encara altres
et trobaran del tot inabastable,
solitari de Sueca, acompanyant-nos
per aquests viaranys, patètics, pobres.
L'amenitat, la gràcia insadollable
d'haver-te fet tan ric la lucidesa
escèptica i vital: vet ací l'arbre
que has dreçat des de l'erma terra nostra,
sabent-la fèrtil sota la mortalla.
Llaurador rigorós de la cultura,
feres niu de l'estudi, esdevenint-ne
l'ocell de biblioteca, la lluerna
i el gat enfiladís d'altes teulades.
I encara una tendresa quotidiana
i una espurna constant i una insistència
feta aforisme i compromís i angoixa
transmutada en proverbis i insolències,
mentre et sents desficiós, sarcàstic, àcid,
incòmode però sense aturar-te,
fruitós treballador de cada dia
i, encara així, obert a la conversa,
accessible i humà, d'immens bagatge
confegit tenaçment des del silenci
de pensador que escolta, que investiga,
que desxifra, que veu, que pren i dóna,
que transmet, que administra revulsius,
que fixa referències, que raona,
que estima el seu país, que ens el fa nostre.
Temps cremat,
treball fet a consciència i amb amor,
temps fotut
i alhora ple de força del teu cor.
El teu cant,
la teua generosa veu al vent,
tot donat
a noves utopies i un neguit...
Era bell deixar-se acaronar
pel món obert, món obert.
Era dur aprendre i desprendre
i no trobar, no trobar.
Estimar,
omplir la crosta humana del teu do,
estimar
i caure i aixecar-se jorn a jorn.
Jorn a jorn,
el pas del temps no dóna per a més,
temps passat
cremant desesperança i plenitud.
Torna el temps de lluites i banderes?
Potser no... Potser no.
Els "amics" que ara no et necessiten
per a res t'han deixat
T'han deixat
perquè ara ja "manen", però tu
has tornat
al teu món de l'acràcia i el treball.
El treball
de dignitat apresa i patiment,
patidor,
artista solidari i els companys.
Dels companys
sempre tindràs l'estima
per a tu, per a tu.
Jo també comence a desteixir-me
i desescric, desescric
Mare endins
buscant viure de nou, qui sap com...?
I has mort mig en silenci, dignament,
al cor d'aquella casa acollidora,
envoltat dels teus llibres i papers,
solitari de Sueca, que ens has fet
companyia i guiatge, generós,
il·lustre cabalós, impertinent.
I havent-nos demanat discreció i tacte
per al darrer repòs que t'amortalla,
quan ja t'han despullat de les ulleres,
del batí i del pijama i de l'etern
cigarret mentolat; quan l'últim whisky
s'ha esvaït riu enllà del teu silenci,
són closos els teus ulls. I si ens escoltes,
repensa-t'ho, recorda-te'n, que ens deies
"sigueu impertinents, sigueu-ho sempre".
Per això avui et vetlem, per això ara
tens la gent a la porta de ta casa
i una plural concòrdia els agermana
al teu costat, a l'hora de la mort.
Retruca'ns tu, si em permets els teus versos:
"jo visc jo visc i açò immunitza els cànters
jo visc i açò és una balada antiga
jo visc i alhora una bandera s'obri
jo visc i una bandera s'encomana".
Perquè has viscut i ells encara no ho saben,
són l'obvietat negativa i espessa,
conscients de l'ull quan et gires per dir-los
"i viure per a mi és tot el contrari
del que creieu vosaltres els infames
I ens adreces la veu, recomençada:
"cal ser lliures, amics", cal ser-ho a costa
de tot el que hem perdut. A tu et guanyàvem.
Se'ns ha fet donació, llavor, drecera.
Nosaltres, què hi farem? Aprofitar-ho.
Per això et seguirem. Per això, ara,
prescindint del que he escrit per al silenci,
et retrobe, t'escolte, aprofundint-te,
tornant a rellegir-te els llibres, lúcids.
Writer/s: David Mira,Ovidi Montllor
