Cant de Gentil

Joan Josep Mayans

Amor, amor, ¿on me pujares?;
¿on sou, amics?, ¿on sou, mos pares?,
i jo mateix, digau-me, ¿on só?
Digues-m’ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.

I tu, ¿ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?;
dus a l’infern o al paradís?
Mes és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!

¿Què se me’n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de serra?
Mes com nos mira el sol naixent!
Porta’m vers on surt com poncella
que s’esbadella
pel firmament.

Dus-me vers on los ulls va a cloure
de sa carrossa l’or fent ploure,
rei que es retira a son palau,
i de son golf al golf d’estrelles
voguem entre elles
per lo cel blau.

Puja’m amunt, de branca en branca,
des d’on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre el fruit d’or;
puja’m amunt, i amunt encara,
mostra’m la cara
del Criador.

Mes, si jo et tinc, ¿per què m’enyoro?
si tu em somrius, doncs, ¿de què ploro?
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria;
Griselda mia,
deixa’m plorar!