Carta Blanca
Ja puc respirar fons, torno a ser jo de nou,
t’escric aquesta carta, per dir-te que ja en tinc prou!
Sí, ja en tinc prou, ho he aconseguit,
m’has ensenyat a ser prudent, però ja no sóc un nen petit.
N’hem fet tants glops de l’amargor...
I ara que un raig de llum t’encega vull que marxis del meu món!
M’he fet tant de mal,
callant cada cop que somreies en veure que no n’era capaç.
Sempre t’he seguit,
fins a la foscor si evitaves que així ningú veiés el fracàs.
Que el canvi no és bo,
millor indiferència davant els impulsos per no ser diferent.
Què en serà de mi
si ningú m’accepta com sóc? Per què t’importa tant què pensa la gent?
Cansat que em pesin les cames
de carregar amb el teu pes.
Tant era el lloc que ocupaves al meu cor,
que ja no et vull veure més!
Ara que ho tinc clar,
viuré amb els braços oberts i que la vida em dugui allà on he d’anar.
Ja sé qui vull ser,
sempre ho he sigut, amagat darrere un munt de cares de falsedat.
Tampoc et diré
que no et necessito, perquè també ets tu qui fa sentir-me tant viu.
I em sento tant ple,
quan et miro als ulls,
ets la meva por,
i puc agafar-te amb la força i la vida que has deixat que naixés...
Writer/s: Sòdia
