Celebració de la tempesta

Gent del Desert

Flames petrificades com fulgor d'un cràter vomitiu.
Ales d'algues de destrals als núvols.
I un home que xifra el nombre
i el vòrtex de la tempesta,
mentre sosté roses dels vents
sense pes de gravitar-li a la pupil·la.

Desxifra el raig
de l'esplendor
sobre la cúpula de l'arbre.
Per veure's mira
el codi d'una ànima
sola a l'odissea, el naixent del nou.
On el bisó
és més taurí
contemplat pel corn de l'abundància,
la digestió
de belladona
traça la dansa de la fletxa.

Hi ha sobre el tauler un home
que no va viure els somnis de cap home.
Exclusiu, només en va somiar el seu propi
sense renúncia a ser somni del temps que somriu.

Amor amarg,
lliurat davant
del coll de la botella beguda
La nit el crema
obert amb sílex
per a expiar els llenguatges perduts.

Combat de somnis
del paradís.
La lluna es despulla.
L'estalactita
està titil·lant
al foc de la ferida.

—Farem com que ningú es va adonar
que al seu dit índex va habitar la tempesta—

No li cal a l'home
més que el monyó
que li ha nascut al fred
per alçar l'os
fins a la nau del temps
mentre la presència abandona el present.

La impressió del temporal exalta els sentits i les emocions,
perquè el poble es sacseja,
rebenten les pedres
i la fúria de l'aire ens entorta el campanar.
Mengeu i feu-vos grossos,
que la força de l'infern
arrapa el cel i capgira el món
i ens fa perdre el nord...
Perquè el cul se us assente bé,
i el poble pese com una béstia contra l'infern,
perquè no té prou flama,
perquè ja ha cremat tota la llenya...
I l'epicentre del temporal,
que naix a la punta del pixorro,
inundarà les coves de l'infern ,
i s'acabaran les rates i els sacres
que van fent fogueretes per les andrones.
Organitzarem més temporals
i mes terratrèmols,
o provocarem la catàstrofe nuclear que faça falta.