Cercles

Raül Benéitez

Freda nit,
els astres em miren
les fulles caminen,
sento el dolor que és rendit...

Més enllà,
la lluna s’enlaira,
i els somnis em donen la mà

He llençat l’àncora encantada,
a la fossa del trasbals,
ha caigut neu com marinada,
jo voldria ballar un vals,
però el pas gravita,
i m’encoratja,
ja no recordo on és la platja...
Prefereixo de repent,
un silenci a tall d’absent.
Calors opaques i barraques,
criden cercles infinits,
tot el meu cos vibrant sentències,
ja començo a moure els dits,
i a caminar damunt teulades,
pintarem les valls cremades,
exploten cels desafinats,
rebenten tots els meus combats...