Cirera
Bufava contra el vent,
no feia massa cas de res que no fos per riure en tot moment,
la lleugeresa entesa com a tresor
i feia tres tombs a l'aire dibuixant un cercle màgic on deixar-se anar
dansava sota la pluja, impostava mitja estrofa com la d'un cantant
cirera, verd roig a la mà
cirera, quan plou
tu no t'aturis aquí
sabia què no volia, ho repetia figurant un cert posat seriós
de sobte, se n'oblidava i badallava fent-te fora en estirar el seu cos
venia com qui cau, queia com aigua del cel
volava com si res, just per anar-se’n després.
