Clara
Clara, tendra i dolça Clara,
ha arribat la primavera al teu jardí;
ha florit el gessamí
i les orenetes tornen a jugar.
Els meus ulls han estat teus;
els meus peus s'han passejat entre les flors;
els meus llavis han tastat
la rosada fresca del matí
només per tu.
Rento el teu cos adormit,
el perfumo amb flor de gessamí;
beso els teus braços inerts
i somio que m'abracen fort,
com era abans.
I tu dius que vols volar;
que hi ha una altra vida lluny, molt lluny d'aquí.
I la mirada se't perd
mentre em demanes la llibertat,
però jo no puc...
T'empresonen, condemnada
a respirar;
atrapada, engabiada
dins un cos... que ja s'ha mort.
Qui posseeix la veritat?
Qui pot estar segur de tot?
Com podem obligar ningú
a viure o a morir?
Et col·loco bé el coixí,
escalfo la teva mà entre les mans.
Et regalo el meu alè
i somio que tu fas
un moviment.
Entre batec i batec,
sento el teu desig clavat dins meu
I t'intento estimar tant
que al meu cor li faci molt de mal
i... et deixi anar.
T'empresonen, condemnada
a respirar;
atrapada, engabiada
dins un cos... que ja s'ha mort.
Qui posseeix la veritat?
Qui pot estar segur de tot?
Com podem obligar ningú
a viure o a morir?
Algú surt de l'hospital;
d'altres corren i la intenten reanimar.
