Com Bob Dylan després de deixar les drogues
Alcem ponts que facen de drecera
entre el teu oblit i els meus déus
construïm ports que facen de pau fràgil
entre la meua paüra i la teua primavera
ja que ambdós fem trena del mateix fil
Pintem de blanc la innocència
on es retorna per veure el camí fet
en creuar la sénia dels dubtes
i deixar el barranc en carn oberta
i amb sang com una irreparable pèrdua
Netegem els suburbis de la ment
ja que entre tu i jo no hi ha papers apresos
plantem l'arbre de l'etern interrogant
i el seu oxigen ens unirà en el com i el quan
segurament ens preguntaran al final de la jugada
qui sóc tu, qui ets jo.
Writer/s: Lluís Vicent
