Constel·lacions
Després de dies ho aconseguim, parem la rotació: “T’has marejat?”
Dic que sí al meu cap.
Passen els dies, i no tenim nits, però puc comptar constel•lacions amb els dits.
Fa 639,5 astres que no ets amb mi al llit.
I ens propulsem encara més endins,
o més en fora, o més propers, dins una eterna nit.
Ho tinc tot, però sé que no tinc res,
l’espai, el buit, l’etern, la manca i als meus dits, el sostre de l’infinit.
I en la distància et veig la cara dient que tornaràs,
i quan et dic que vinc, em mires i dius:
Eh, no vulguis anar tan ràpid.
Eh, no vulguis anar tan lluny.
Eh, no vulguis anar tan ràpid.
Eh, no vulguis anar tan lluny.
Però arriba el moment, i a un indret llunyà
una ombra que ve, els teus peus bucejant
entre planetes i la brossa estelar.
Ets tu, ho sé, i et saludo amb la mà,
i a 200 metres ja quasi estàs a tocar.
Et llenço una corda, t’he vingut a rescatar.
I dins l’escafandra fas una cara que no havia vist mai.
Sento la ràdio activar-se i dius:
Eh, no vulguis anar tan ràpid.
Eh, no vulguis anar tan lluny.
Eh, no vulguis anar tan ràpid.
Eh, no vulguis anar tan lluny.
Són les mentides que floten, la vida, l’espina que et treus tota sola i recordes que no
necessites la seva mirada, volies la lluna i tu vas baixar-la.
I dins l’escafandra faig una cara que no havies vist mai,
i sento la ràdio activar-se i dius:
Eh, no vulguis anar tan ràpid.
Eh, no vulguis anar tan lluny.
Eh, no vulguis anar tan ràpid.
Eh, no vulguis anar tan lluny.
