Doble platja
Quan em duguis a la doble platja,
jombines blanques sota el sol
I un gavià encendrà
La seva tènue imatge d'arc-en-cel
I a contracor renovaré les velles promeses fetes al moll de pedra
Quan encetis el meu somni d'aigua-blau
Desbancaràs el banc de sang
De perverses intencions amarat
Que jo duré pres als meus ulls que,
Injectats de deler de saber
Faran estralls a la teva pell
Quan em duguis a la fi, cremarem les postals
Trencarem els estendards, obrirem les presons
I els peixos atordits sortiran a aplaudir
Quin absurd deler mai abastat
El pentinar furtivament
Aquelles arenes inusitades
D'un altre món pervers i perillós
Precipitar-se al no-res i, en travessar-lo,
Albirar certa lluentor
Una tènue i vaga simfonia
Que ens ha de dur fins a la son
Amb colors imprescindibles de platja
De cuba-libres i cremats
Que, enrevoltant-nos la sang
Permetran que es consumeixi el sagrament
El sacramental deliri de jugar al joc mes vell
I capgirarem el temps profanant solituds
I de cambres la vergonya
I del país la moral…
Writer/s: Jordi Batiste
