Drogues
No hi ha poemes, és amarg. Aquest fred és la realitat.
No hi ha poemes, és amarg.
Avui tens trenta i escaig, avui tens trenta i escaig,
et preguntes què és el què he fet i què és el que faig,
veus com el temps se'n va, és veritat, i és que mai vol fer tard
esperant-te a tu com tu esperes estar enamorat.
Veus com la gent passa de llarg en busca de certa llibertat
i s'aparta, és clar, perquè no tots som iguals,
ells calculen horitzons i tu no saps ni cap on mirar
en aquest mar on ningú presumeix de les seves veritats...
No hi ha poemes si hi ha maldats, no hi ha dolç en l'amarg,
no creixen flors al maig, no és lliure estar empresonat,
el teu carrer és un vaixell amb pirates amb el front enfadat,
un oceà brut de la sang d'un món esmicolat.
Tu només ets els plors de veure com passen els anys
i avui ve la vida en forma d'imatges per que facis un collage,
del poc que tens i del poc que guardes al calaix...
Et coneixes el teu carrer, però això és una gran ciutat,
és un laberint, mil camins, són les mans de la soledat,
i perdona, però no és tant com t'has espavilat
si a soles és quan veus el dolor de no saber cap on s'ha d'anar.
No hi ha poemes, és amarg. Aquest fred és la realitat.
No hi ha poemes, és amarg.
Writer/s: Shían
