El bassal de llàgrimes
Ja tinc la clau,
que és tota d'or
i obre la porta
on s'amaga el tresor.
Aquest jardí
és el paradís
les flors em somriuen
i em criden a mi.
Ja he minvat
però la clau és a dalt.
El pastisset
de la capsa de vidre em tornarà gran.
Ja no sé qui sóc de veritat
abans ho sabia però ho he oblidat.
Els impossibles son tant reals
que no sé
pas qui sóc
i vull plorar.
Sóc massa gran,
diria gegant.
Adéu als meus peus,
amb el sostre a les mans.
Recordo molt,
per no pensar
en el jardí
cortina enllà.
Salvi'm, sisplau,
senyor ratolí
m'ofego en el plor.
No em deixi aquí.
De gossos i gats,
més no xerraré.
Doni'm la cua
que això ja sembla el mar
però no hi para cap tren.
De que serveix per sempre plorar?
Si el món que desitjo molt lluny no anirà.
En el cor la màgia ja té el seu lloc.
No tinc por i sense pressa, sabré qui sóc.
Writer/s: Perrin
