El bosc del silenci
De matinada s'aixeca l'alba,
ja surt el sol per l'horitzó.
I l'harmonia regna a tot l'indret,
les coses passen a ritme d'estiu.
Però el que és perfecte no pot pas durar,
entre les branques un avís.
Ja ve el foc!
Les flames cremen, la por del bosc,
totes les bèsties fugen de l'horror.
Un monstre ardent com sorgit de l'infern
avança ràpid ajudat pel vent.
Res no s'escapa de les seva dansa,
de brases, cendres i carbó.
És la mort! Un cop més la mort!
Passejant-se obscenament,
busca vides, vol menjar.
Vull fugir però tinc els peus clavats.
Sota terra, que és ma mare!
Alço al cel els meus braços cremats,
negres com la nit implorant perdó!
Els dies passen en el bosc,
només em queda amarga solitud.
No tinc germans, no tinc companys,
no hi ha ocells que em cantin de matí.
Ara el silenci és "atronador",
i encara puc sentir l'olor
de la mort, torna a ser la mort.
Passejant-se obscenament,
busca vides, vol menjar.
Vull fugir però tinc els peus clavats.
Sota terra, que és ma mare!
Alço al cel els meus braços cremats,
negres com la nit implorant perdó!
