El color de l'oceà
Fosc i inesperat sospir,
agafats de la mà no deixo de pensar.
Fred el terra en entrar,
em giro i ja no hi ets, paraules d’un poema al·lucinant.
Que crides amb força pels racons
de dins l’habitació: “el blau és el color de l’oceà”.
Faig que agafis bé els revolts
d’un mar que balla sol, però el ball ens porta a un lloc sense retorn.
I crides amb força pels racons
de dins l’habitació que el blau és el color de l’oceà.
Que busques pensant que el trobaràs
esclau del que no saps, fugint de la veritat.
Ja m’he cansat dels teus plors, dels teus malsons
i anhels que no arriben mai a port.
I veig com vas enfonsant tot el que
ara som en un negre temporal.
