El condemnat commutat
Un cop va suplicar que el que havia somiat, el destí no ho fes realitat.
L'havien capturat ànimes que li prenien les paraules que volia cantar.
Ja no el sentia cridar ningú i els acords van quedar muts.
No el van poder escoltar.
La llegenda no va ni començar.
Aviat va ser oblidat pels mateixos mil covards que l'havien fet plorar.
Més tard va ser enterrat sota l'ombra d'un món vell i esquerdat.
Tenia un fill valent, però massa jove i arrogant; fos on fos sempre perdia els papers.
No el va poder salvar, respirava terra humida, sense aire es va acabar quedant.
Els gats miolaven satisfets.
Aviat seria sorra fes el que fes.
I va voler gratar.
Amb les ungles apartava terra a costat i costat.
Es va alliberar.
Panteixava dèbilment quan el cel es va esberlar
Llavors l'aire el va travessar i es va sentir etern i immortal.
Crec que podré sortir.
Crec que podré fugir.
Finalment el van caçar i el van condemnar a fer música per a ningú.
S’arrossegava tort pel carrer.
Tocava tres acords
Amb rancúnia dissonant els omplia poc a poc.
Però quan es feia fosc als més vells de la ciutat els trencava sempre el cor.
Els explicava una història irreal, una història que un dia havia somiat.
Ara és ple d'humanitat, però buit de tot el que esperaries trobar en un home.
Writer/s: Manel Romero
