El crit
No perdo l'esperança,
apreto el pit d'aquest ofec constant de reptes,
il·lusió i desengany.
L'àmbit de la vida retrobo a cada detall,
en un sospir, en un gest,
en la insignificança d'un record.
Aparteu-vos de mi, els qui em negueu el meu esperit,
Resistiré, no defalliré, obeiré tan sols al meu neguit.
No perdo l'esperança,
de veure que l'abisme també té un camí de pujada,
i que ni la temença, ni la cobdícia
representen per a mi grans obstacles.
A llàgrima viva reclamo el dret de sentir,
car contradir el cor és tan indigne com cruel,
les empremtes de l'amor passo de l'infern al cel.
i a la vida declarant-me fidel us dic
Allunyeu-vos de mi.
Em plantaré davant de tan dura escomesa,
Tan sols sotmès al meu instint, al meu parer
I la defugiré, la combatré,
a la contra dels elements,
car per molt que ho intenteu
no podreu, ni a tort, ni a dret.
Llanço un crit al sord univers,
i no perdo l'esperança de perdre la fe,
car no la vull, no la sento, la desprecío,
com la por que em persegueix.
Aparteu-vos de mi, els qui em negueu el meu esperit,
Resistiré, no defalliré, obeiré tan sols al meu neguit.
I amb la temprança dels més dignes us dic,
Aparteu-vos de mi, la vida visc en cinc sentits.
Writer/s: Eloi Boucherie
