El jardí dels nenúfars
Gotes de pluja cauen
en es jardí des vell palau
malenconia silenciosa
i tu que esperes com cada vespre
Conta sa llegenda
que ses nits de lluna plena
hi ha un estany
i ets nenúfars s'obren, s'obren, s'obren, s'obren,
i ella neix
amb els ulls brillants.
T'agafa sa ma
no pots aturar
de tremolar
i és quan te besa sa boca, boca, boca, boca,
voldries que fos així,
com sempre.
Però els nenúfars se tanquen
i ella se'n va
i tu plores...
Això fou un accident
un accident d'aquells com tants,
però tu no saps nadar.
Te cansares de pensar
que estimar
només pots una vegada, vegada, vegada, vegada.
I una nit il·luminada
a s'estany te suïcidaves...
Diu una vella generació
que els han vist ben abraçats...
pot ser els vegis algun cop
només quan ets nenúfars s'obren.
