El mirall
Quan esguardes al mirall
ta boqueta de corall
ton nasset que arroganteja
ta pupil·la qui negreja,
aquells rulls de cabell teu,
tes espatlles, flor de neu,
i llavors ton riure salta
per fer eixir a flor de galta
dos clotets tot eixerits,
i que fas esquerevits
i que et gires i regires,
mentre així, Liseta, et mires
hi ha quelcom allà amagat
que potser mai no has pensat.
Heus t'ho aquí: quan riallera
de mirar-te prens quimera
i el somriure qui te cal
et pareix tot natural,
i, Liseta, allò que espies,
que és tan teu, tan teu, creuries
que sens por - dic ver o no? -
li faries un petó.
Déu te'n guardi, malaurada!
La visió que tant t'agrada,
que així té ton cor robat,
del diable és el retrat.
Del diable qui te mira,
qui t'embruixa, qui t'estira,
i que, sense el Déu Etern,
et llançava dins l'infern.
Writer/s: Frederic Mistral,Ignasi Roda
