El Rector
La por al destí del ser
La fobia de pensar:
on haurem d'anar?
quan haguem d'emigrar.
El Rector es volia fondre,
ell que havia parlat sempre
d'un demà, etern a dalt del cel
Pels nets de pecat i els ultretjats pel mòn injust.
Es pregunta avui, qui collons hi anirà.
Te un no se que dins del cor que li diu que ha perdut el temps, pregonant a la Parroquia que: ens trobarem tots dalt del cel.
Cada cop ho veu més clar que aixó no entrava als seus plans, potser es que ni ell mateix no estava lliurat de pecat.
La por al destí d 'estar,
li feien recordar un passat lasciu
que sempre el va temptar a pecar.
Luxuries blasfemants
els bancs d'aquella ermita s'han pudrit
de tants culs ultrejants,
i el vell Rector, es fotia farts de plorar.
I es va alçar una veu miraculosa entre l'altar,
El Rector tremolava potser no havia cregut mai.
Només d'alçar els ulls áquella llum el va cegar
i Dèu el va pedonar, absolent-lo, lliurant-lo de pecat.
I va seguir vivint caminant amb peus de plom.
No volia perdre l 'opció d' anar-se'n al Paradís. Fins que un mal dia morir... anant-se'nt dalt al Cel.
La sorpresa va arribar al veure que ell era el primer...
