Els carrers de la ciutat

Salva Goñi

La buidor es reconeix tot seguit
malgrat les ulleres de sol
que han oblidat la seva funció primitiva
per servir d'amagatall a la soledat.
A una soledat que és talment germana
de la que pertanyen els somnis
enganxats a les finestres de qualsevol frenopàtic
que barrejant-se amb el fred, entelen els vidres
i així van morint a poc a poc
per manca de temps i espai.
Tot això se'm fa més present cada dia,
mentre que uns homes
amb les butxaques plenes de banderes
i paraules al·lucinants
ens van ordenant a traves del seu cinisme
tot el que hem de fer en aquest món,
si és que volem arribar vius a la mort.
Tot això se'm fa més present cada dia
malgrat les meves ulleres de sol.

Els carrers de la ciutat s'estan fonent
per la llum d'aquest sol que està caient
damunt dels caps de la gent
que s'enfila als terrats.
Mentre que una rosa de maig està florint
damunt les pedres d'aquest hivern.
I jo busco pels carrers d'aquest hivern
a la meva gent, que se'n va anar
buscant el Sol
damunt del vent
darrera el fred
buscant el vell indret.