Els mil paisatges
He caminat pel camí dels mil paisatges
Amb la impaciència d’aquell que mai no espera
Àgil de ment, nòmada de tot equipatge
He aixecat molta pols però
la pols m’ha quedat enrere.
Veia l’astúcia de comediants, però no reia
Veia indecència dels gegants, però no feia
res per aturar el meu caminar
atònit pel destí que deixava escapar
enrere
Però ara ja prou!
Ara ja paro!
ara m’aturo a olorar la pols que alço
Que vull tastar cada paraula que jo canto
Sentint l’arruga que dibuixa el meu llavi quan somriu
Demostrant que avui per fi he estat viu
Ara descobriré lentament sense pressa els colors
Els degustaré amb paciència, però també amb fervor
Ara em resguardaré, amb l’escalfor latent del meu present
Que no es mou, amb el vaivé del vent.
Però ara ja prou!
Ara ja paro!
ara m’aturo a olorar la pols que alço
Que vull tastar cada paraula que jo canto
Sentint l’arruga que dibuixa el meu llavi quan somriu
Demostrant que avui per fi he estat viu
