El suplici
BERTRANA:
(parlat): La grapa de Josafat es clavà a la nuesa de la dona temerària; amb la seva força colossal la va rebotre contra els primers graons de l’hèlix fatídica; el crani de Fineta colpejà la pedra dura, i una violenta extremitud la deixà enrampada. Josafat, amatent, va apilonar la roba tèbia, flairosa, sobre l’avergonyidora carn de Fineta i, deixant-la enclosa en la foscor de la caixa, s’allunyà ràpidament d’aquell lloc sinistre.
(cantat): Què em posseeix? Qui em dicta aquest malson?
¿Per què t’he fet, per què em contamines
dels teus pecats, i sense mi camines,
què tens de mi, per què ningú respon?
(parlat): Els seus ulls jaspiats regiraven els racons més foscos de la nau. L’instint li aconsellà de barrar tota l’església. Silenciosament, precavut i desconfiat, féu la seva ronda; esbrinà capella per capella fins a tenir el convenciment que el temple estava desert. Aprés el sorollà amb l’espetec de les reixes, amb el grinyol dels panys i forrellats. Anà a veure el que havia succeït en la caixa de l’escala.
(cantat): Amb els teus ulls et mires tot l’horror
i el que tu veus serà nostre des d’ara,
d’un trist llegat deixat per un mal pare
ens fas hereus, jo en sóc el testador.
(parlat): Pel camí recordà que havia albirat els ulls de la bagassa que giraven desesperadament dintre la fosca de llur conca, com si s’acomiadessin de la vida. Al peu de l’escala, Fineta, en actitud deshonesta, el fitava amb un mirar enterbolit d’espasme i terror; dels seus llavis morats sortia una cosa repugnant que brillava a l’inquiet parpelleig de la petita flama. Tenia el cap apretat per la contrapetja del tercer graó, la barba enfonsada en el pit.
(cantat): Te l’estimaves tant, la catedral!
Eres com jo, nascut en pedra dura.
¿D’on ha sortit aquesta criatura
que ho embrut tot, capaç de tant de mal?
(parlat): En posar-hi les mans a sobre, no la trobà pas freda. Llavors li agafà un esverament d’idiota. Corregué per tota l’església, afollat i sospirós. Aprés s’arraulí al capdavall de l’absis, al més lluny possible d’aquell diable que ressuscitava. I fou allà a les dotze que un xiscle llastimós, vingut del campanar, esqueixà el pregon silenci de l’església.
(cantat): Del teu dictat jo ara en sóc esclau,
del titellaire n’has tallat la mà,
però els teus crims, els pagaré demà,
dels dos la sort ja n’has tirat el dau.
(parlat): Trobà Fineta rebolcant-se pels graons; rebotia el seu cos per les pedres, grans gemecs s’escapaven de la seva boca, bleixava fort i seguit, mentre obria i tancava els braços com si estrenyés un amant invisible. Penjades de la volta, les pedres arrodonides del rellotge seguien baixant, lentes, fatals, inconscients i dòcils, vers la terra. Arrossegant-la, la col·locà sota la vertical dels contrapesos.
(cantat): Indòmit, foll, com jo, l’àngel rebec
aixeca el vol, la gàrgola s’aboca
cap al destí, deixant sola la roca
on ha nascut. I en ell m’hi reconec!
(parlat): Començà una espera llarga, anguniosa, en la qual comptava els sotracs del pèndol, el colpejar del seu cor. I la gorja de Fineta s’inflava, atapeïda de nous xiscles, de nous gemecs estridents, de nous crits de suprema angoixa. Fins que el campaner, en un esclat d’impaciència, féu ell allò que havia encomanat a les lleis de la matèria, a la inèrcia de les coses.
(cantat): Tot s’ha acomplert. La seu ha tremolat,
ho ha fet a dins les tombes cada os,
i àngels i sants, guaitant el crim atroç.
Què has fet, què has fet, fill meu, oh, Josafat?
