El testament d'Amèlia
N'Amèlia està malalta,
La filla del bon rei;
Comtes la van a veure,
Comtes i noble gent.
— filla, la meva filla,
De quin mal us queixeu?
— mare, la meva mare
Penso prou bé que ho sabeu;
Metzines me n'heu dades
Que matar em voleu.
— filla. La meva filla.
D'això us confessareu.
Ai, que el meu cor se'm nua
Com un pom de clavells.
— després de confessar-vos.
El testament fareu.
— el testament que faci
Vos mare ja el sabeu.
El vestit d'or i plata
En ser morta em poseu
El millor per mortalla
Per adornar el cos meu.
També el mantell de perles
Al coixí, el vel d'argent,
— malaguanyada roba.
Ara tota us podrireu.
Ai, que el meu cor se'm nua
Com un pom de clavells.
El cos podrà podrir-se
Doncs la roba també
Que es podreixin les pompes,
L'ànima vagi al cel.
— filla, la meva filla,
A ml què em deixareu'?
— mare, la meva mare
A vós el marit meu.
Ai, que el meu cor se'm nua
Com un pom de clavells.
— que us el tingueu en cambra
Tota l'hora que vulgueu,
Perquè el vetlleu de dia
Tant com de nit ho feu.
Besant-lo i abraçant-lo
Tal com fa temps sabeu,
Que ara no us faré nosa
A l'hora que ho fareu.
— filla, la meva filla,
Que m'ho perdoni déu;
És un fals testimoni
Que vós, filla, em poseu.
Ai, que el meu cor se'm nua
Com un pom de clavells.
Son pare ho escoltava
Amb un ministre de déu;
— filla, la meva filla!
Què és això que dieu?
— ai, pare, lo meu pare,
En cartes ho trobareu:
Metzines me n'han dades
Perquè matar em voleu!
Ai. Que el meu cor se'm nua
Com un pom de clavells.
Writer/s: Popular
